Inici‎ > ‎

Pregó de la Festa Major de Les Roquetes 2014

La voluntat de ser

 

Alcaldessa, regidors i regidores, membres de l’Associació de Festes Populars de les Roquetes i de l’Agrupació de Balls Populars de les Roquetes, veïns i veïnes, amics i amigues.

Abans de res, en nom de l’institut “Alexandre Galí” us vull agrair que m’hàgiu convidat a fer el pregó de la Festa Major de les Roquetes. És un honor que no és per mèrits propis, que són ben pocs, sinó en base a la representació temporal que tinc d’un centre d’ensenyament que fa 20 anys. 20 anys al servei de l’ensenyament públic, 20 anys al servei de la comunitat de les Roquetes.

20 anys des que, segons ens deia l’Eulogio García, les escoles es quedessin petites, pel que pares i mares van adreçar centenars de cartes al Delegat Territorial d’Ensenyament reivindicant la construcció d’un nou centre educatiu. La resposta de l’administració va ser positiva, però va comportar l’abandonament de la idea inicial d’escola de primària per la construcció de l’institut.

20 anys des que, segons ens deia la Maria Josep Montserrat, la primera directora, “una colla de 10 professors/es i una conserge, la Marta, per iniciar un 3er d’ESO a 90 alumnes. Tots teníem moltes ganes de començar un IES amb unes característiques pròpies...

Què Volíem? –es pregunta- Volíem un IES obert al nucli, a les seves festes, a la seva manera de fer, que els alumnes s’hi identifiquessin, que se’l sentissin seu, que se l’estimessin, que els pares i mares ens poguessin parlar de les seves suggerències, dels seu temors, que hi hagués bona harmonia entre el seu professorat, que aquests fossin escoltats i tenir en consideració les seves aportacions. Quantes coses, veritat? Quants ideals?...”

Era setembre de 1993 que van començar les classes al Centre Cívic. Al curs següent es van traslladar al nou centre ja construït i el 6 de novembre del 1994 es fa la inauguració oficial. Des del primer moment s’opta pels nous ensenyaments quan encara no eren obligatoris. És el primer institut de tota la comarca que comença a donar classe de 1r d'ESO.

Tot un seguit de projectes, premis i reconeixements s’han anat succeint al llarg dels anys. No en farem la llista. No voldria parlar de tot el que hem fet. No ho voldria convertir en un memorial del bé que ho fem. Als pares i mares interessats en portar els seus fills o filles ja els hi expliquem perquè coneguin el nostre projecte educatiu, però, ara i aquí crec que no és moment per lluir, sinó per parlar de la importància de l’ensenyament. De fet el lema que ha presidit la nostra celebració ha estat 20 anys al servei de l’ensenyament públic.

Parlaré dels actes que hem fet al llarg d’aquest curs, però, sobre tot, de valors democràtics, de justícia social, de l’ensenyament com a eina de canvi social. On, precisament, Alexandre Galí n’és un referent fonamental.


1.   Junts!

I és que aquest curs n’hem fet 20. Els primers d’una trajectòria que necessàriament s’allargarà en el temps.

En fem 20 d’anar junts, tots plegats, alumnes, pares i mares, professorat. Junts que vol dir costat per costat, ni més endavant, ni més endarrere, al mateix pas. Junts perquè si un defalleix, l’altre l’ajuda a aixecar. Junts per avançar junts, ben junts!

Junts per estar d’acord o en contra, però junts parlant, debatent i al final, la decisió, sigui quina sigui, hi estigui tothom d’acord o no, el resultat haurà estat producte de la majoria, del diàleg, del contrast, de la diferència. Junts per entre tots i totes fixar un horitzó que ens permeti avançar cap a un món millor.

Junts per recordar. Una agradable sensació. Llegeixes a través d’escrits el testimoni de temps passats i els veus, sents com a teves les seves il·lusions, els seus dubtes. Mires i els escoltes, a través de les imatges que ens han quedat, els valors que els mouen, els valors del compromís amb un projecte que no s’aturava.

Junts per compartir el present. Moments de plenitud d’un projecte que al llarg dels anys ha anat conformant-se, des d’uns laboriosos inicis fins un avui en dia de satisfacció per la feina feta. Plenitud que no significa haver arribat al final, al setè cel, no, cal continuar treballant per assolir nous reptes, nous cels, nous camins de perfecció.

Junts per somniar. El futur és per generar noves iniciatives. No ens podem emmirallar en un passat per molt fructífer que hagi estat, els temps van canviant. Cal generar il·lusions, cal tenir horitzons compartits que permetin caminar en un sentit. No podem donar tombs. Que no vol dir eliminar la discrepància, el punt de vista diferent, la llibertat individual, sinó construir des del respecte a la diversitat.

Desitjos que troben en la poesia de G. Moustaki la música necessària:

 

“Ens prendrem el temps de viure,

de ser lliures, amor meu;

lluny d’antics costums que ens limiten,

traçarem un altre camí..

 

I, si anem junts,

anirem més lluny...

Tot és possible,

tot és permès.”

Música que al llarg del curs hem intentat posar per celebrar dignament aquest vintè aniversari. Tot plegat amb la participació del conjunt de la comunitat educativa, però, especialment del professorat, el qual a més de l’esforç habitual havia d’afegir un de suplementari per tal de vetllar pel desenvolupament del que s’havia previst. Moltes gràcies companys i companyes!

Actes que avui signifiquen posar el punt i final. Actes que van des del 16 de setembre, el primer dia de curs, ja que pensàvem que tota la celebració havia de tenir, d’una banda, com a referent en els nostres alumnes i, de l’altra, la població de les Roquetes. Així, amb el títol de “Tornarem a començar” i amb la destacable col·laboració de l’Agrupació dels Balls Populars de les Roquetes vàrem llançar una sorollosa traca i gaudírem de la presència del “Duc”. També de manera simbòlica els nostres alumnes representaren un 20 humà.

El següent acte fou el 25 d’octubre de 2013, que amb el títol de “20 anys al servei de l’ensenyament públic” amb la voluntat de reconèixer a les persones que van iniciar el projecte i també, per expressar la qualitat educativa que ofereix l’ensenyament públic. Convidàrem a la Maria Josep Montserrat (primera directora del centre) i a l’Eulogio Garcia (que fou professor del centre i regidor en els inicis). Ells dos ens van parlar sobre tot de comunitat, de conjunt, de sumar situacions i sensibilitats diferents en base a la consecució d’un projecte compartit. Després el testimoni de la Carme Galí ens va acostar el costat humà d’Alexandre Galí. La presència de les primeres autoritats municipals, les actuals i les anteriors, així com, de la directora dels serveis territorials del Departament d’Ensenyament i de la inspectora de zona, o de companys actuals i d’altres que ho havien estat, de l’AMPA i d’alumnes, aconseguí donar un lluïment indiscutible a la celebració.

Posteriorment, el 17 de desembre vam celebrar la diada dels drets humans, per la qual cosa els alumnes dirigits per la Neus Anguix varen fer la representació d’una obra de teatre pels alumnes de primer cicle.

“Fent camí” aquest ha estat el títol de les activitats que hem desenvolupat a meitat de curs, concretament, des del 23 d’abril, la celebració del Sant Jordi fins al 10 de maig amb la 1ª caminada solidària, tot passant per l’enregistrament del “Lip-dub” el 30 d’abril que ja podeu veure a la pàgina web de l’institut.

Amb “un final que mai s’acaba” hem clos aquest any de celebracions. Fou el 13 de juny, on un seguit d’actuacions diverses (entre elles la coral de les Roquetes i la d’un nét d’Alexandre i prestigiós guitarrista, Toti Soler) i un sopar posterior van tancar un any per recordar, per tenir present els valors que s’associen a l’ensenyament i per projectar-nos cap al futur tot sabent qui som i què volem.

 

2.   La força de l’ensenyament

Deia Alexandre Galí: “... sempre és la col·lectivitat adulta la que pesa d’una manera decisiva en la formació de les generacions”. El naixement d’un institut no és conseqüència simplement d’una decisió administrativa sinó de la voluntat de ser d’un poble. D’una comunitat que creu que l’educació és futur. Tants i tants somnis esvaïts per la dependència que representa la manca d’un ensenyament que permeti oferir les mateixes oportunitats a tothom. De generacions que han patit durant molt anys la tirania que han imposat règims feixistes i monarquies absolutes en benefici de les classes privilegiades. De desitjar futur, un futur a la cerca d’una vida millor, però, que passava pel sedàs d’un analfabetisme crònic, que els impossibilitava, els limitava: sense saber llegir ni escriure la dependència era i és inexorable.

I és que el benestar de les persones s’assegura a través de l’ensenyament. Vet aquí la importància que aquest té. Raj Chetty, investigador de la universitat de Harvard (EE.UU) que ha estudiat de manera exhaustiva (anàlisi de 18 milions d’exàmens de 2,5 milions d’alumnes) com les persones tenen possibilitats de millorar la seva situació social, és a dir, la igualtat d’oportunitats dels seus habitants per arribar al benestar. Diu “que el gran factor per a l’ascens social és l’educació”[1]. Si volem una societat més igualitària i amb millors condicions de vida: no hi ha una altra manera de resoldre les diferències socials. I afegeix “l’èxit a la vida depèn en gran part si vas tenir bons professors.”[2]

Oportunitats que no tenen els nois i noies que viuen en països que no inverteixen en educació, que dediquen els seus pressupostos a altres fins com per exemple els bèl·lics. Situació que a voltes sembla que això s’hagi de donar lluny de les nostres fronteres, però que nosaltres no en som aliens. Encara recordo el treball de recerca d’una alumna que va anar a cercar les condicions de vida de les seves àvies a l’Extremadura dels anys 20 i 30. La imatge que ho resumia era la d’uns nois i noies amb les panxes inflades com a conseqüència de la manca d’alimentació.

També, a la Catalunya del 1937, en plena Guerra Civil, en trobem testimoni en el quadern d’un nen d’onze anys. El sentiment de tristor, de buidor, arrossega el relat, el poema escolar, tot entremig de dibuixos que mostren, per exemple, els trets que surten d’un avió cap a un cotxe ple de persones:

“Avui és un dia trist. Dia mort per tothom. I quasi plujós. No fa gaire fred. Però s’està més bé a la vora del foc que pas en un altre lloc. No fa sol.

Els ocells no canten perquè no fa sol i no és un dia alegre.

Però prenguem paciència perquè ara, tot just som al mig de l’hivern.

Hem de tenir llàstima dels pobrets captaires i molt més encara de les tropes que lluiten al front.

Som ara al mig de l’hivern.

Que és avorrit l’hivern!”[3]

La tragèdia a través dels seus ulls. Entre l’esperança infantil d’un futur millor que creuen que ha d’arribar i una crua realitat que esvaeix les il·lusions i ho amara tot de colors de tristor i de sang, de negre i vermell. Són sentiments d’impotència que aconsellen esperar que acabi el dia, que acabi la guerra.

“Història d’un cavall

Va néixer un cavall petit, i res, de primer el van tenir a la quadra. Està clar com que era petit no podia treballar. Quan va esser més grosset ja el van enganxar al carro. Sempre molt dematí l’enganxaven al carro i cap a treballar.

Va rebre moltes garrotades. Asta qu’es va morir. Va patir molt i molt el pobre cavallet.”[4]

Paraules dites en el marc d’un conflicte. Paraules per reflexionar sobre el que tenim. Paraules per reconèixer la importància dels valors del respecte cap a les idees de l’altre, la solidaritat cap als que ho passen malament, de l’esforç individual i col·lectiu en aconseguir una fita. Valors que no cal anar lluny per trobar-los: en diversos moments de la història de les Roquetes els heu tingut ben presents.

És ben evident que l’ensenyament és una eina de canvi social fonamental i més en un món actual en el que les diferències socials augmenten. On calen respostes per superar, on la recerca esdevé una necessitat. El nostre país n’és una mostra històrica de la manca de recursos naturals. Una mostra que ha forçat a la gent a espavilar-se. Com diu Muriel Casals: ”Fins a la segona meitat del segle XX s’esperaven de la natura altres coses que la bellesa; els països es feien rics si tenien aigua per a regar els camps, ferro per a transformar-lo en màquines i carbó per a obtenir energia.” I cap d’aquests recursos seran presents en una economia fonamentada en l’agricultura. Posteriorment, el desenvolupament assolit a través de  la revolució industrial es va aconseguir en bona part al caràcter emprenedor que desplega tot el seu enginy per anar a la recerca de benestar.

Però, ha tingut i té. En podem trobar diferents exemples, de persones, de catalans i catalanes que s’aboquen a fer-nos millorar el dia a dia a través de la investigació. Noms com Valentín Fuster, Joan Massagué i Josep Baselga vinculats a la investigació mèdica ocupant importants càrrecs a la ciutat de Nova York. I podríem seguir la llista tot i les limitacions amb que han de treballar en aquests anys de crisi.

L’ensenyament ha tingut, té i tindrà la força de transformar, d’igualar, perquè com diu Chetty, si no dones oportunitats al talent de tots, et perds el del nen que podria descobrir la molècula que un dia salvarà la nostra vida. O com va dir la cantant Shakira en un memorable discurs a la universitat d’Oxford al desembre de 2009. L’objectiu era promocionar la seva ONG “Pies descalzos”, i on feia referència als beneficis de la democratització de l’ensenyament, de l’accés a l’educació universal en un país com el seu, Colòmbia, on la violència ha sacsejat constantment a la població. Sí, l’educació fa possible el progrés mundial. Constatava que un nen envoltat de pobresa, lluny de l’escola, té deu vegades més de possibilitats de ser agafat per alguna de les màfies colombianes que es dediquen al narcotràfic.

 

3.   Alexandre Galí, un referent

L’aixecament militar encapçalat pel general Franco posaria fi a moltes il·lusions de vida. Estroncaria camins de manera definitiva. Posaria la fi  també a una llarga trajectòria en benefici de l’anomenada “Escola Nova”. Una nova pedagogia basada en el respecte al nen, a la seva pedagogia, als seus ritmes d’aprenentatge, la descoberta com a mètode, a la força d’aprenentatge de la recerca, etc.

Després, la Generalitat republicana havia seguit les las mateixes directrius. L’Institut-Escola n’és un exemple. El seu director, Josep Estalella, el definia així: “El més important dels principis metodològics és fer que el centre de gravetat de la classe caigui en el nen no en el professor. La tasca d’aquest és només correctora, anivelladora, el noi ha de fer l’esforç per al seu perfeccionament. No és una massa inerta, sinó un ésser viu. Ell observa, treballa, investiga. I tot això ho fa amb plena llibertat, sense adonar-se que el professor l’observa i el guia”. Es tracta d’una escola activa. Les classes partien de l’acció. La geografia s’aprenia caminant per la serra de Collserola, les ciències naturals observant les plantes i els animals, la química i la física a través d’experiments, el dibuix agafava com a model el natural, el llenguatge s’aprenia escrivint, la literatura llegint, l’art visitant museus. Continua dient Josep Estalella: “Els hem proposat, en primer lloc, de fer homes bons; i si a més són forts, millor; i si a més ens resulten savis, millors encara.”

Un dels artífexs de l’Escola Nova, va ser Alexandre Galí. Cabdal en la tasca que es va portar a terme des del Consell de Pedagogia  que va crear la Mancomunitat a partir de 1914. Ell en fou el secretari. Des d’allà es va donar resposta a les greus necessitats educatives del país a conseqüència d’uns partits dinàstics despreocupats d’atendre les necessitats socials de les persones. En dades corresponents a les comarques del Penedès, a l’any 1887, se situa el analfabetisme entre el 60% i el 70% de la població a partir de 6 anys[5]. Per circumscripcions, encara al 1908, a Barcelona més de la meitat de la població ho era. A les altres estaven pitjor: a Girona eren el 60%, a Lleida a la ratlla del 65% i Tarragona al 67% gairebé[6]. Són les conseqüències d’una societat que viu constreta per la injustícia social, on les dones i els nens en reben la pitjor part.

De lleis sí que se’n feien, però, com que no hi havia diners per aplicar-les!. Les escoles funcionaven, exclusivament, a través de les escasses possibilitats pressupostàries, sobre tot, dels ajuntaments, i també, de les diputacions. De fet, descarregaven sobre ells la responsabilitat de l’educació, mentre que l’estat se’n reservava d’altres com la d’anar mantenint un exèrcit que contínuament estava fent guerra.

L’estat exigeix però no assumeix, delega, traspassa íntegrament les despeses que genera a uns ajuntaments que no tenen recursos. Les conseqüències d’aquesta actitud serà, en general, d’un enorme dèficit en educació. Feien falta diners i l’estat, ni en tenia gaires, ni ho considerava una prioritat. Així, en aquell mar d’analfabetisme, els que podien anar a escoles privades gaudien d’una posició preferent, tot mantenint les fortes diferències socials en la que estava immersa la societat.

La tasca de la Mancomunitat fou excepcional en diferents àmbits que corresponien als que en tenia competència la Diputació (cultura, agricultura, comunicacions). En aquesta tasca els ajuntaments hi jugaran un  paper essencial.

Diu Jordi Galí a “Alexandre Galí i el seu temps”: “Prat de la Riba sabia una cosa que avui els polítics semblen ignorar. Que l’ensenyament primari s’acaba als dotze anys, i que entre aquesta edat i el món del treball hi havia, i hi segueix havent, un lapse de temps no resolt. Avui el problema s’ha complicat, especialment per l’encariment del preu del treball, que ha obligat a muntar uns mamuts anomenats sistemes educatius que emmascaren el fet bàsic que l’adult defensa a ultrança els seus privilegis davant les generacions que pugen.(...).” El mateix Alexandre Galí ens en parla: “ Entre aquesta edat, no sempre complerta a causa de la poca eficàcia general de l’ensenyament, i l’entrada als oficis o als ensenyaments de tipus tècnic o professional, hi havia un hiatus que res no omplia. Aquestes consideracions ens van dur de la mà a concebre un tipus d’ensenyament primari superior per l’estil del que funcionava a França, amb dos o tres mestres que donessin els complements necessaris de formació general i a la vegada una certa preparació tècnica o comercial.”

D’un Alexandre Galí que esdevindrà pedagog, historiador de la cultura catalana i director d’escola. Com a mestre de mestres, com a responsable d’haver introduït noves metodologies pedagògiques.

Si destacable és la seva tasca professional no ho és menys la seva qualitat humana. Ens en parlava la seva néta, la Carme Galí, en una conferència feta el 25 d’octubre en el marc dels actes que hem fet al voltant del 20è aniversari. Ens deia: ”A finals de maig de 1969, quan va morir  ... Jo només tenia 6 anys i podria haver dit que quan entro a casa un cop passat el cancell hi ha una porta a l’esquerra on hi té el seu despatx (l’avi vivia amb nosaltres a Sarrià). És un despatx amb les parets envoltades d’una llibreria pintada de verd. S’hi passa moltes hores i fins i tot hi té un llit per dormir. Hi té molts llibres en francès ... Que l’avi és un home vellet amb una mà que té un defecte ...  Que l’avi cada vespre menja verdura i quan pren el iogurt li tremola la mà i jo pateixo perquè no caigui cap gota de iogurt abans que la cullereta arribi a la boca.”

Imatges d’una persona al final d’una trajectòria vital, d’una trajectòria al servei de les persones, al costat dels qui més patien, com quan va estar a l’exili, a França, concretament a Tolouse, en una colònia infantil, ajudant a fills de refugiats de la guerra civil o amagant nois i noies  perseguides pel fet ser jueus.  De tot això, la Carme, inicialment, no en tenia referències, i va ser al Museu del Memorial de l’Holocaust que es troba als Estats Units on va descobrir una faceta del seu avi força desconegut. Sempre la humilitat com a senyera.

D’una avi que “va viure apassionadament perquè sentia la seva vocació primera, la de mestre”. Així, des de França, deia: “Per sort, estimo els infants, també els dels estrangers i els dels enemics i això fa que la meva feina sigui agradable”.

És com diu el filòsof Francesc Gomà: ’“Alexandre Galí més que preocupar-se perquè els seus deixebles sabessin coses, donava importància a que fossin homes amb consistència suficient, que tinguessin una estructura humana prou sòlida perquè Catalunya pogués fiar-se d’aquests nois més endavant i que, arribat el dia de demà, tinguessin la representació i el paper a què estaven destinats i que podien aspirar a representar dintre de Catalunya.”[7]

 

4.   L’”Alexandre Galí”: un institut amb un compromís social

El nostre és un institut que ha de ser hereu de la voluntat de formar persones. De formar en valors. Per això agafa una especial significació el projecte social que estem desenvolupant. Ha estat gràcies al treball en xarxa entre l’AMPA de l’Institut Alexandre Galí, La Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, La Fundació Futbol Club Barcelona, El Casal de la Gent Gran de Les Roquetes i la Residència Les Magnòlies de Sitges els/les nostres alumnes han pogut ser partícips d’un projecte de desenvolupament comunitari que ha afavorit i reforçat els seus processos formatius a nivell social i pedagògic implicant en el procés a diversos agents socials i persones.

Enguany s’ha materialitzat a través de 4 activitats.

“Taller socioeducatiu a la Biblioteca Josep Pla de les Roquetes. Aquests tallers l’han desenvolupat un grup d’alumnes de 2on curs de la ESO. Els dimecres, en horari escolar, aquests alumnes han realitzat diferents tasques de suport amb caràcter pedagògic. L’experiència ha estat tot un èxit que s’ha vist reforçat per la implicació d’aquests alumnes durant els diferents tallers.

Activitats Residència Les Magnòlies de Sitges. Aquestes activitats les han desenvolupat alumnes de 3er curs de la ESO. El projecte s’emmarca en un context intergeneracional que ha afavorit processos relacionals i d’acompanyament a persones afectades d’Alzheimer. El projecte ha posat de relleu la necessitat que tenen aquestes persones del suport socioemocional dels nostres joves alhora que s’estableixen un vincles socioafectius que permeten als nostres alumnes prendre consciència de l’important que és la seva aportació per aquestes persones.

Projecte Joves Solidaris. Fundació Futbol Club Barcelona. Aquest projecte l’han dut a termes alumnes de 3er i 4art. D’ESO. Al llarg del curs els/les nostres alumnes han aprés a desenvolupar un projecte d’aprenentatge i servei i, el més important, l’han dut a terme amb molt d’èxit. En el projecte ha participat l’Associació Autisme amb futur de Sant Pere de Ribes. El passat 17 de maig els nostres alumnes van organitzar una Gincana a infants i joves amb TEA a l’escola les Roquetes.

L’experiència ha permès que als/les nostres alumnes aprenguin a organitzar, participar i desenvolupar un projecte solidari que vincula la institució educativa i una associació socioeducativa del municipi de les Roquetes. Aquest projecte reflexa com és d’important el treball en xarxa per a promoure la participació i la implicació dels ciutadans del nostre municipi.

Projecte Casal de la Gent Gran de les Roquetes. En aquest projecte han participat 3 alumnes de 2on curs de la ESO. Aquests alumnes han interactuat amb persones Jubilades del municipi de les Roquetes mentre han pogut compartir històries de vida amb els nostres alumnes.”[8]

Moltes gràcies en nom de l’institut “Alexandre Galí”.


Joan Torrents Sivill

Director de l'Institut Alexandre Galí

 

 

 

 



[1] La Vanguardia, dijous, 5 de juny de 2014

[2] La Vanguardia, dijous, 5 de juny de 2014

[3] Quadern escolar de Joan Torrents Rosell

[4] Quadern escolar de Joan Torrents Rosell

[5] Vegeu Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1999. Volum 7

[6] Vegeu Ramon Portell i Salomó Marquès. Els mestres de la República. Badalona: Ara Llibres, 2006. Sèrie H.

[7] Vegeu Francesc Gomà. L’obra pedagògica d’Alexandre Galí. Barcelona: Publicacions Edicions Universitat de Barcelona, 1970

[8] Elaborat per Xavier Núñez, integrador social de l’institut “Alexandre Galí”

Comments